Arsénico por compasión

(V.O.S.)

Poc després de contraure matrimoni en secret amb la jove Elaine Harper, el prestigiós crític teatral Mortimer Brewster comunica la bona nova a les seves ties Abby i Martha Brewster. Les dues ancianes resideixen en una casa de Brooklyn, que en l'actualitat té una habitació per llogar.

 

No obstant això, abans que Elaine i Mortimer emprenguin un llarg viatge per celebrar la seva lluna de mel, aquest últim descobreix un cadàver en un bagul del menjador de la casa de les seves ties. Durant la visita descobrirà que les encantadores velletes tenen una manera molt peculiar de practicar la caritat.

El 1941 s'estrenava a Broadway una comèdia negra escrita per Joseph Kesselring. Durant tres anys va acaparar els elogis de la crítica consolidant-se com la millor obra d'aquest dramaturg i acomiadant-se dels escenaris entre aplaudiments. Per això no és casual que la Warner tingués la genial idea de fer una adaptació a la pantalla gran. El resultat és "Arsénico por compasión", una pel·lícula que, amb el pas dels anys, no ha perdut ni un polsim de la màgia que la va convertir en un referent per a la comèdia. Encara que rodada el 1941, no va ser estrenada fins tres anys més tard, ja que d'acord amb les lleis de l'època, l'estrena cinematogràfica havia de fer-se després d'acabar la temporada al teatre, per evitar coincidències i un major rendiment en l'obtenció de beneficis, sense haver de competir en el temps amb l'art veí.

 

El guió va ser adaptat al cel·luloide pels germans Epstein, els mateixos que van signar "Casablanca", per filmar una de les comèdies més hilarants i intel·ligents que s'hagin pogut veure. La pel·lícula va ser encarregada a Frank Capra, el director que va ser capaç de fer més suportable en l'imaginari col·lectiu la Gran Depressió, amb produccions entre el romanç, la comèdia i la crítica social; serveixen com a exemple "Sucedió una noche" o "Caballero sin espada". Després de tant drama i a la meitat de les seves experiències en la Segona Guerra Mundial, va canviar totalment de registre, fent una pel·lícula que és humor pur des del seu primer fotograma fins a l'últim. I és que, Frank Capra, va signar una de les comèdies més famoses del cinema clàssic amb aquesta simpàtica, esbojarrada i molt negra "Arsénico por compasión".

 

Al principi els actors en els quals es va pensar eren els mateixos que havien representat l'obra teatral, amb l'excepció del personatge de Morty Brewster. Per interpretar-lo Capra va recórrer primer a Bob Hope, però per problemes de contracte amb la Paramount no va poder acceptar la feina. Va ser una meravellosa casualitat perquè llavors apareixeria d'entre els candidats un Cary Grant (“Encadenados”) en el seu millor moment. El mateix Grant va afirmar en multitud d'ocasions que aquesta pel·lícula va ser on millor ho va passar, Frank Capra li va donar llicència per improvisar i fer el que li donés la gana en cada escena. El resultat és un Morty Brewster deliciosament sobreactuat i histriònic que es passeja per la pantalla amb una gràcia que deixava molt clares les aptituds de Grant per a la comèdia. Ell és l'eix central del film, la seva perfecta compenetració amb els altres actors, el converteixen en el motor de la pel·lícula.

 

De l'obra original, Capra tindria a Jean Adair i Josephine Hull, com les germanes Martha i Abby, i a John Alexander, com el seu nebot dement 'Teddy Roosevelt' Brewster. Un actor que es va haver de substituir va ser el que havia d'encarnar Jonathan Brewster, el germà psicòpata de Morty. I és que encara que originalment havia de ser el mític Boris Karloff, encara estava representant el paper en l'obra teatral. L'honor va recaure sobre Raymond Massey (“Al Este del Edén"), que va haver de maquillar-se perquè la seva cara semblés la de Karloff i que va realitzar una esgarrifosa i convincent interpretació. Acompanyant-lo, com si es tractés d'un científic boig, tenim a un genial Peter Lorre (“El halcón maltés”) en el paper de Dr. Einstein. A tot això cal afegir la presència màgica d'una jove i enlluernadora Priscilla Lane, una actriu de curt recorregut, però que té en el seu haver el seu treball a les ordres d'Alfred Hitchcock a “Sabotaje”.

 

Amb pràcticament un escenari únic, Capra és capaç de construir una comèdia amb els elements clàssics i fonamentals del vodevil, però injectant-los d'una dinàmica cinematogràfica que res té a veure amb la teatralitat del text. Aquesta dinàmica cinematogràfica es fonamenta en dos elements essencials: una planificació que mai intenta enganyar a l'espectador sobre la relació espai / temps, i el perfecte moviment, com una precisa coreografia de dansa o la perfecció d'una maquinària suïssa, de tots els intèrprets, que semblen ballar en aquest espai, pràcticament únic, aconseguint així una dinàmica que l'ull de Capra registra amb impressionant exactitud, per fer arribar a l'espectador totes les emocions, ensurts i sorpreses que viuen cada un dels protagonistes.

 

La quantitat d'esdeveniments que succeeixen entre aquestes quatre parets suposa un dels viatges més delirants, intel·ligents i aguts a través de la rialla. Un somriure que prové de transformar en un bestial humor negre, situacions gens gracioses, que encadenades una per una, tenint com a base principal 'el més difícil encara'. "Arsénico por compasión" és una comèdia de tall clàssic, emmarcada temporalment en l'època més daurada del cinema dels grans estudis de Hollywood, i no se li pot discutir un punt d'encant molt alt: el seu to i la seva intenció van ben encaminats a això, i triomfa en l'afany de manera notable. Un remolí aparentment caòtic, però minuciosament pensat i coherentment articulat, que no dóna descans a l'espectador des del primer fotograma fins a l'últim, amb un ritme frenètic i una sèrie d'escenes, a cadascuna més divertida i sorprenent.

 

El delicat límit entre la bogeria i el seny, el sentit ètic i bell de la mort compassiva en contraposició amb el de la mort violenta, passional i detestable, l'encant de la innocència com a qualitat de les bones persones i com a instrument de doble tall, l'amor sobtat i apassionat o l'amor a la família com a signe d'identitat propi són alguns dels temes pels quals llisca de forma satírica, delirant, genial i exemplar aquesta obra única, irrepetible, sensacional, mítica i tot un seguit d'adjectius qualificatius altament positius i elogis que puguin utilitzar-se per descriure la pel·lícula. La veritat és que estem davant d'un perfecte exemple de comèdia negra i intel·ligent, amb una trama que va captivar el públic. “Arsénico por compasión” és una mostra inequívoca que les rialles en blanc i negre tenen la mateixa força que pugui tenir una comèdia actual. 

 

“Arsénico por compasión” es va convertir en una joia cinematogràfica que ha perdurat des de la seva estrena fins als nostres dies, havent-se guanyat la immortalitat. La seva exquisida barreja de comèdia i suspens fan que des del principi fins al final et deixis dur a través d'una increïble història que, segons com es miri, pot resultar tan entretinguda com esfereïdora. Valent-se d'un ritme frenètic propi de les comèdies de l'època, personatges pintorescos i molta xerrameca, Capra construeix una pel·lícula sorprenent que aposta al més rar, succeint-se escenes que constantment posen en dubte el seny dels seus protagonistes i la lògica de les coses. A causa d'aquest ritme frenètic que imprimeix Capra tot acaba sent un sa descontrol que ens acaba matant a riallades.  “Arsénico por compasión” és una obra mestra de la comèdia negra, rodona i imperible.